Archivos para el mes de: febrero, 2013
Anuncios

003

001

Pinchuk Art Center

209906

chen-wenling-second-exhibition-hall1

Chen-Wenling-The-Suspence-2231

20130223_190753

20130223_191129

20130223_192111

20130223_192737

20130223_193156

20130223_193445

20130223_194118

20130223_194619

20130223_194642

002

004

EXPOSICIÓN DEL ESCULTOR RON MUECK

Cos estimat, el fonament
del nostre amor és el desig, que vetlla
i violentament se satisfà
en el goig, cada nit, que potser és la darrera
i que rapinyo, ple de por de l’endemà.
Petit cos tendre i dolç, no tinc espera:
és vell el meu enyor del front color d’ametlla
i buit de pensament
i ells ulls vagarosos i grisos
i la boca goluda, que el bes torna innocent,
i el coll i les espatlles, carícia de la mà,
i d’un pit com és ara el teu, on els països
que he somiat de visitar
tenen port i frontera.
Obre les cames, dòcil, i deixa’m que contempli
la coma del teu ventre i el teu melic rodó.
Passejo els ulls per la foscor
del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra
de l’arbre de ciència natural
que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal.
Oh, desig que es vol satisfer!
Cos meu enamorat, no demanis venjança:
ens cal encara, de primer,
saludar, amb un llarg petó,
el zenit d’aquest horitzó,
per conjurar l’abús i la malaestrugança.
I torno cap a tu, cos ardent i submís:
te m’abraço als turmells, ressegueixo les cames,
i arribo, cos amunt, fins al somrís
incert, gairebé absent, que ofego amb els mes llavis,
i, cos avall, devasto el paradís.
Oh, desig que se satisfà!
No tinguis pressa, amor, fes-lo durar.
Cos saciat, hem estat savis
tots dos, i el nostre goig és infinit:
endinsem-nos, feliços, en la nit.

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
“Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers – Què son?”
Paletes:
manca una casa a la mançana.
“Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany”.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Foix